Nous veïns (2)

Hola a tothom!

Estic intentant posar el bloc al dia, i per tal d'aconseguir-ho una de les coses que em quedaven pendents era fer una entrada amb totes les espècies que vaig fotografiar a la menjadora de casa la temporada passada, ja que quan vaig publicar la primera entrada (aquí) encara m'hi esperaven unes quantes sorpreses... En aquella ocasió mostrava fotos de la mallerenga carbonera, la mallerenga blava, el pit-roig i el pica-soques blau. Més endavant, però, s'hi van afegir la mallerenga emplomallada, la mallerenga d'aigua, el pardal de bardissa, el pardal comú, el lluer i el gratapalles.
I alguns altres, però que no vaig poder fotografiar. Com sempre, cal deixar coses pendents per a futures temporades! ;-)

A continuació, doncs, unes quantes fotos. Tant de les espècies que ja havia mostrat com de les que al llarg de l'hivern s´hi van anar afegint.

Per començar, un dels que va donar més guerra, el gratapalles (Emberiza cirlus). Va costar molt que s'enfilessin a la menjadora, i encara més que s'emperxessin. Malgrat ser bastant corpulents en comparació a la resta de comensals, es van mostrar sempre molt cautelosos i espantadissos. Són uns ocells preciosos, especialment vistos d'aprop i amb detall, ja que d'un tros lluny, i sobretot veient-los d'esquena, s'assemblen molt als pardals comuns. Un parell de fotos de la femella i una del mascle.

Uns altres visitants que van rondar la menjadora uns quants dies foren una parella de lluers (Carduelis spinus); que bonics! Però que poques oportunitats em van donar... Només puc mostrar dues fotos de la femella, ja que el mascle se'm va resisitir del tot.

I encara una altra espècie que no esperava veure per aquí; el pardal de bardissa (Prunella modularis). A aquest menut ocellet, que actua com un ratolí, buscant i rebuscant aliment entre les fulles seques i entre el brancam dels arbustos, li passa una mica com al gratapalles; d'entrada penses que has vist un pardal, però de seguida t'adones que no té els mateixos costums, t'hi fixes bé, i descobreixes un munt de matisos en un plumatge fantàstic, que a primer cop d'ull semblava apagat i incolor...

El següent és un ocell que tothom coneix, el pardal comú (Passer domesticus). Un ocell molt avesat a la presència humana, però molt desconfiat a les menjadores, almenys segons la meva experiència. Un parell de fotos del mascle:

Les dues espècies que més confiança han mostrat al llarg de tot l'hivern, i que han vingut a menjar de manera gairabé descarada, han estat la mallerenga blava (Cyanistes caeruleus) i el pica-soques blau (Sitta europaea). Per això us en mostro un repertori més ampli...

En aquestes dues fotos, preses durant la mateixa sessió i des de la mateixa distància, s'aprecia com el pica-soques no és tan gran com podria semblar. La seva corpulència i el tamany del cap i del bec li donen un aire d'animal gros i potent, però mesurats en centímetres resulta que no és pas més gran que una mallerenga carbonera, sinó un centímetre més petit, i tant sols fa un parell de centímetres més que la blava... Per a mi, molt sorprenent!

I vet-ho aquí les habilitats del pica-soques!

I encara una altra, esperant tanda per entrar a la menjadora, penjat de la corda del gronxador...

I per acabar, un retrat.

El que mai no falta; el primer ocell que vaig poder fotografiar i que segueix essent un dels meus preferits. El pit-roig (Erithacus rubecula).

Un altre fixe! La mallerenga carbonera (Parus major).

I finalment, ja per acabar aquest petit recull, una sola foto de la mallerenga d'aigua (Poecile palustris), una menudíssima mallerenga que va visitar la menjadora durant uns dies, i que em va fer molta il.lusió poder retratar, tot i que no vaig poder dedicar-m´hi gaire els dies que va rondar per aquí... 

...i un parell de la mallerenga emplomallada (Lophophanes cristatus), una meravella d'ocellet, bonic com ell sol i trempat com un gínjol, amb aquesta cresta tan característica que li dona un caràcter únic entre els membres de la seva família.

I fins aquí, això és tot, de moment. Aquestes són les deu espècies que vaig aconseguir fotografiar l'hivern passat. Espero l'hivern que ve poder mostrar alguna espècie més, a veure si tenim sort...

Salut!

Nous veïns!

Últimament hem anat de bòlit. Ens hem mudat, i això sempre és un trasbals. Però estem molt contents del lloc on hem anat a parar, tant pel lloc en sí com pel veïnatge que hi hem trobat. Els nostres veïns més propers ens han acollit fantàsticament, i a més, em sembla que ja s'estimen el nostre fill com si fos de la família... què més podem demanar?!
Però ja sabeu que, allà on hem anat, jo sempre hi he buscat, també, els "altres veïns"... I avui faig aquesta entrada per començar a presentar-vos-els. De moment, quatre espècies ja han agafat prou confiança a l'amagatall i al so de l'obturador, i s'han deixat retratar.

Començo pel que més il.lusió m'ha fet, ja que fins ara mai l'havia tingut davant de l'objectiu, i aquest sempre és un al.licient important. El pica-soques blau (Sitta europaea).

El pica-soques és una mena de trapella incansable; no para quiet ni un segon, i s'ha fet (o potser ja ho era...) l'amo del tros en un tres i no res. Els que volten per aquí són una parella, que es mostren molt esquerps amb altres individus de la seva espècie quan de vagades s'acosten massa. En canvi, comparteixen territori amb moltes altres espècies sense cap problema.

Uns ocells que sempre m'han agradat molt són les mallerengues blaves (Parus caeruleus). Em semblen molt simpàtiques, i poden arribar a ser molt confiades. Menudes i bellugadisses, són l'alegria del veïnat!

Arriba el torn d'un ocell que no falta a cap jardí, el pit-roig o ropit. Sobretot quan arriba el fred, ja que en bona part de la seva població és un ocell migrador. Sol ser també força confiat, i és un dels ocells que més m'ha fet disfrutar amb això de la fotografia; sembla que li agradi posar-se bé per a la foto!

I per acabar, un vell conegut. La mallerenga carbonera (Parus major). N'hi ha una bona colla, entre adults i polls d'aquest any, que ja estan bastant crescudets, i m'imagino que aviat els seus progenitors els forçaran a buscar el seu propi territori...

I ara per ara, això és tot. Si hi ha alguna novetat ja faré una nova entrada. De moment, em conformo si els meus nous veïns em veuen ficar-me a l'amagatall amb la càmera i el teleobjectiu i no pensen que he perdut la xaveta! ;-)
Salut, Dolors, Pep i família!!!