La cuereta blanca és un ocell ben comú a les nostres contrades, que tolera la presència humana amb comoditat. Tot i així, no són del tot fàcils de fotografiar. D'una banda, el seu costum d'anar sempre per terra (són uns ocells molt "caminadors") fa que resulti complicat veure'ls en algun lloc elevat o al damunt d'alguna perxa que faciliti la captura d'una imatge més o menys estètica. D'una altra, el fort contrast que suposa el seu plomatge blanc i negre fa que aconseguir una correcta exposició, que mostri detalls tant als blancs com als negres, resulti un repte important.
Les següents fotos són les primeres que els vaig poder fer, això sí, de manera una mica improvisada i amb la paret de casa de fons...
Més endavant, vaig intentar fer-les pujar a altres tipus de perxes, així com millorar els fons.
La següent fotografia, tot i no tenir res d'especial, em fa una certa gràcia; em recorda aquelles cèlebres pintures del romanticisme alemany del segle XIX, on uns cels dramàtics i unes llums expressives eren un bon recurs per simbolitzar la força i salvatgia de la natura.
Ben entrada la primavera, les cueretes es dediquen a criar una nova generació. Aquesta és una de les poques fotos que vaig poder fer a un dels polls. A la imatge es pot apreciar el típic moviment de cua que aquests ocells fan gairabé sense parar.
I a continuació, el pare de la niuada, que, juntament amb la mare, es va fer un tip de fer viatges al niu, sempre amb el bec carregat a bessar. En aquest cas, una abella, acompanyada d'alguna espècie de sírfid.
Una presa frontal, on s'aprecia el llustrós pitet que llueix el mascle durant l'estiu:
I ja per acabar, una foto de la mateixa sessió que la que obre l'entrada d'avui, realitzada amb la fantàstica companyia del meu amic Xavier Albiac. Com que les cueretes no van parar de bellugar ni un segon, vam passar una estona ben entretinguda! Salut!
