Nous veïns!

Últimament hem anat de bòlit. Ens hem mudat, i això sempre és un trasbals. Però estem molt contents del lloc on hem anat a parar, tant pel lloc en sí com pel veïnatge que hi hem trobat. Els nostres veïns més propers ens han acollit fantàsticament, i a més, em sembla que ja s'estimen el nostre fill com si fos de la família... què més podem demanar?!
Però ja sabeu que, allà on hem anat, jo sempre hi he buscat, també, els "altres veïns"... I avui faig aquesta entrada per començar a presentar-vos-els. De moment, quatre espècies ja han agafat prou confiança a l'amagatall i al so de l'obturador, i s'han deixat retratar.

Començo pel que més il.lusió m'ha fet, ja que fins ara mai l'havia tingut davant de l'objectiu, i aquest sempre és un al.licient important. El pica-soques blau (Sitta europaea).

El pica-soques és una mena de trapella incansable; no para quiet ni un segon, i s'ha fet (o potser ja ho era...) l'amo del tros en un tres i no res. Els que volten per aquí són una parella, que es mostren molt esquerps amb altres individus de la seva espècie quan de vagades s'acosten massa. En canvi, comparteixen territori amb moltes altres espècies sense cap problema.

Uns ocells que sempre m'han agradat molt són les mallerengues blaves (Parus caeruleus). Em semblen molt simpàtiques, i poden arribar a ser molt confiades. Menudes i bellugadisses, són l'alegria del veïnat!

Arriba el torn d'un ocell que no falta a cap jardí, el pit-roig o ropit. Sobretot quan arriba el fred, ja que en bona part de la seva població és un ocell migrador. Sol ser també força confiat, i és un dels ocells que més m'ha fet disfrutar amb això de la fotografia; sembla que li agradi posar-se bé per a la foto!

I per acabar, un vell conegut. La mallerenga carbonera (Parus major). N'hi ha una bona colla, entre adults i polls d'aquest any, que ja estan bastant crescudets, i m'imagino que aviat els seus progenitors els forçaran a buscar el seu propi territori...

I ara per ara, això és tot. Si hi ha alguna novetat ja faré una nova entrada. De moment, em conformo si els meus nous veïns em veuen ficar-me a l'amagatall amb la càmera i el teleobjectiu i no pensen que he perdut la xaveta! ;-)
Salut, Dolors, Pep i família!!!

Mallerenga carbonera (Parus major)

Un dels ocells que de manera més abundant podem veure pels nostres boscos és la mallerenga carbonera (Parus major). No obstant, també té tirada a voltar per parcs i jardins, encara que sigui al mig d'un poble o ciutat; és un ocell molt ben adaptat.
No sol passar desapercebut, pel seu plomatge vistós però molt especialment per la seva xerrameca; no calla mai. I ja ho diu la saviesa popular, que qui no calla mai és que xerra com una mallerenga! D'entre la seva família, els pàrids, és el que té un cant més variat, i tot i així és fàcilment identificable.
La mallerenga carbonera és un dels primers ocells que tinc record de reconèixer, i li tinc una especial estima. El seu cant i els seus vols nerviosos ens acompanyen sempre que som a fora, ja sigui passejant vora el riu, d'excursió per la muntanya, o anant a buscar bolets; mai no hi falta!
Si voleu veure les fotografies més grans i amb més qualitat, cliqueu-hi a sobre.

En el cas de la mallerenga carbonera, el dimorfisme sexual és força marcat. A les dues fotos següents s'aprecien algunes de les principals diferències entre mascles i femelles. D'entrada, és prou evident la diferència de tamany; el mascle és bastant més voluminós, i això es nota sobretot amb la corpulència del pit i la contundència del cap i del coll. L'altra diferència més notable és al plumatge del cap i del pit. En el cas del mascle, el collaret negre que envolta el coll és molt més gruixut, i aïlla la galta blanca completament. La femella, en canvi, té un collaret més estret, que es difumina sota les galtes, posant en contacte el blanc d'aquestes i el groc del pit. A banda d'això, aquesta bufanda s'estén, gruixuda, fins a passar entre les potes en el cas del mascle, i en la femella, novament es va difuminant a mesura que baixa pel tòrax, fins al punt que, quan arriba a l'alçada de les potes, ja és gairabé inexistent.
Hi ha una altra diferència, potser més subtil, sobretot quan els veiem de lluny i en moviment, però que es fa més evident quan les podem observar d'aprop, ja sigui amb els prismàtics o a través de l'objectiu de la càmera. I és que, en funció de la incidència de la llum sobre el seu plumatge, el negre del mascle adquireix uns tons blavosos, i lluents, absolutament espectaculars. El groc del pit també és bastant més viu en el mascle que en la femella. S'aprecia molt bé a les dues fotos de sota, fetes des de la mateixa distància i amb les mateixes condicions de llum.
A l'esquerra, el mascle, i a la dreta, la femella:

Una altra característica d'aquestes aus és la seva habilitat. Són perfectes equilibristes i es pengen de qualsevol lloc, de la manera més insospitada, i a unes velocitats de vèrtig. A continuació, una petita mostra:

I ja per acabar, un parell de fotos fetes en molt bones condicions de llum; llum de tardor, amb un cel lleugerament ennuvolat, ideal per fotografiar aquest ocells de plumatge tan contrastat.

Espero que us hagin agradat les fotos, i que, quan sigueu al bosc i sentiu la xerrameca incansable de les mallerengues, no deixeu de mirar amunt! Salut!