diumenge, 20 de novembre del 2011

Pardal de bardissa (Prunella modularis), la bellesa discreta

Un dels ocells que més goig m'ha fet poder fotografiar ha estat el que avui us presento, el pardal de bardissa (Prunella modularis). És un ocell difícil de veure, a causa del seu caràcter tímid i espantadís, així com pels seus costums; sol moure's la major part del temps embrossat dins de matolls prou espessos com per trobar-se tranquil i resguardat, protegit per l'espessor del brancam. A l'hora d'alimentar-se, a més, i talment com si es tractés d'un ratolí, el pardal de bardissa rebusca entre les fulles seques caigudes d'arbres i arbusts larves i petits insectes per poder omplir el pap.
Per tot això, i perquè era un ocell que jo coneixia poc fins no fa massa temps, em va fer una especial il.lusió quan el vaig aconseguir observar en condicions, i fins i tot vaig poder fer-li algunes fotografies com les que us mostro en aquesta entrada. L'aparent senzillesa del seu plumatge es converteix en una magnífica varietat de tons i matisos increible quan pots gaudir de la seva observació propera. A mi, particularment, em va enamorar!
Com sempre, us aconsello que cliqueu sobre les fotos, i així les veureu una mica menys comprimides i per tant amb més qualitat.






Novament, intentaré explicar les diferències més evidents entre els dos gèneres, tot i que en el cas del pardal de bardissa no ho són gaire, d'evidents... La diferència més clara la trobem al plumatge del ventre, sobretot a la part dels costats, sota les ales. Aquí els mascles presenten un dibuix més marcat i acolorit que les femelles, que tenen els flancs molt més llisos. Aquestes marques no són més que un lleuger llistat fosc sobre la part més marronosa del ventre, semblant al que els cobreix la part de sobre, tant al cap com a les ales. La veritat és que aquest disseny fa que els pardals de bardissa passin realment desapercebuts mentre realitzen la seva activitat diària, ja sigui movent-se entre les branques dels matolls o bé gratant per terra, entre les fulles.
L'altra diferència important és el tamany entre ambdós. Però aquesta, com passa sovint, és difícil d'apreciar si no els tenim al davant suficientment a prop, i els podem comparar directament. El mascle és lleugerament més gros, i és més robust en general; la femella, a banda de ser més petita, és una mica més estilitzada. A les dues fotos següents es fa difícil comparar els tamanys, però sí que s'aprecien força bé les diferències al plumatge.
A dalt, la femella, i a sota, el mascle:




El pardal de bardissa és un ocell nerviós, inquiet, que quan es mou per terra ho sol fer amb les potes molt flexionades, gairabé arrossegant el ventre, i girant constantment d'un costat a l'altre. A més, mou les ales i la cua de manera espasmòdica, la qual cosa dificulta bastant dexar-lo quiet a la foto... Tot i així, i molt esporàdicament, mostra alguns moments d'una inusual tranquilitat, inclús diria que de relaxament. La foto següent mostra un d'aquests moments, que s'han d'aprofitar!



En aquesta, en canvi, l'actitud és clarament d'alerta, davant la presència massa propera d'un individu d'una altra espècie.



Un dels aspectes que criden més l'atenció d'aquest ocell és la singularitat dels seus ulls, que li donen una expressió de vivesa i d'estar sempre alerta, cosa que es correspon amb el seu caràcter i amb la seva manera de moure's i de reaccionar.
A continuació, les quatres últimes imatges que he preparat per aquesta entrada.






Espero que us hagin agradat les fotos, i especialment el desconegut protagonista d'avui. I ja per tancar l'entrada, una foto amb el meu bon amic i company de fatigues, Xavi Albiac, amb qui he tingut la sort i el goig de compartir algunes sessions fotografiant el pardal de bardissa. La foto es correspon al final d'una d'aquestes sessions, moment en el que el termòmetre potser ja marcava algun grau positiu... o no! Per cert, el que té més pèl al cap és... sóc... bé, deixem-ho! Salut, company!

dilluns, 7 de novembre del 2011

El blauet i la boga

Des que el passat febrer, al costat d’en Xavier Albiac, vaig poder fotografiar per primera vegada el blauet, m’ha voltat una idea pel cap: intentar atrapar-lo enfilat a una espiga de boga. Primera perquè em semblava que podia ser una imatge estèticament potent, i segona perquè ho trobo molt adequat, ja que és una planta pròpia de l’hàbitat del blauet, i que sovint ell utilitza de manera espontània com a talaia de pesca.
Ho vaig intentar diverses vegades a finals d’hivern, però ja era molt complicat trobar espigues a aquelles alçades, i quan en vaig localitzar algunes va ser quan intentava fotografiar un blauet mascle adult al riu Ter, que em va donar carabasses repetidament... Però fa poc, acabat l’estiu, he fet alguns nous intents, de vagades sol i de vegades amb la companyia d’en Xavi, amb resultats diversos.
El primer intent el vaig fer al Ter. Hi vaig anar disposat a trobar aquell mascle adult que tantes vegades se m’havia rifat (només us diré que, en una sola sessió, se m’havia arribat a enfilar al sostre de l’amagatall fins a quatre vegades!, i inclús m’hi havia deixat algun “regalet”, però mai se m’havia posat al davant, al lloc apropiat per retratar-lo). Però enlloc d’ell, i per sorpresa meva, vaig trobar una jove femella que es va mostrar una mica més col.laboradora. No obstant, no vaig poder tenir-la al davant amb bona llum, i les fotos que vaig poder fer ho denoten; els falta llum i contrast. Però bé, ja havia aconseguit, fos com fos, el meu propòsit: retratar el blauet sobre una espiga de boga!




En algun moment, se’m va posar més a prop del compte, i tot el que vaig poder fer va ser intentar enquadrar algun retrat com aquest:



El següent intent ja va ser al Ripoll, amb en Xavi, on curiosament vam tornar a trobar una femella jove. En aquest cas vam tenir millor llum, però les espigues de boga que vam trobar ja estaven força malmeses. Aquestes són algunes de les fotos que vam poder fer:






La següent fotografia m'agrada especialment, per les línies paral.leles que formen el bec del blauet i la punta de l'espiga.






L’últim intent va ser de nou al Ter, on vaig continuar buscant aquell mascle adult, cosa que ja començo a considerar una quimera..., i una altra vegada em va sorprendre la visita d’un individu que no esperava. Aquesta vegada fou un mascle, però jove. I també vaig aconseguir retratar-lo sobre una espiga de boga, que era el meu objectiu.





La diferenciació entre mascles i femelles, i entre adults i immadurs, en el cas del blauet és molt senzilla, sempre que els poguem observar prou d’aprop. Quant al gènere, el tret distintiu més característic és que les femelles tenen la part inferior del bec de color vermell, mentre que els mascles el tenen completament negre. D’altra banda, el plumatge dels mascles presenta uns colors molt més vius i intensos que el de la femella. Penso que ambdós aspectes es poden apreciar bé a les fotos que us mostro. I per saber si es tracta d’un jove o d’un adult, on cal mirar és als peus! Els adults els tenen de color vermell pur, mentre que els joves els tenen lleugerament emmascarats, com si els portessin ensutjats. Com que els tres blauets d’aquesta entrada són joves, clicant aquí podeu veure la pigmentació dels peus d’un mascle adult. 

I ja per acabar, les tres últimes fotos, en aquest cas utilitzant una focal de 420mm.



  
Això és tot, de moment. Espero que us hagin agradat. I si properament aconseguim fer alguna cosa nova, aquí ho mostraré. Salut!

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Mallerenga carbonera (Parus major)

Un dels ocells que de manera més abundant podem veure pels nostres boscos és la mallerenga carbonera (Parus major). No obstant, també té tirada a voltar per parcs i jardins, encara que sigui al mig d'un poble o ciutat; és un ocell molt ben adaptat.
No sol passar desapercebut, pel seu plomatge vistós però molt especialment per la seva xerrameca; no calla mai. I ja ho diu la saviesa popular, que qui no calla mai és que xerra com una mallerenga! D'entre la seva família, els pàrids, és el que té un cant més variat, i tot i així és fàcilment identificable.
La mallerenga carbonera és un dels primers ocells que tinc record de reconèixer, i li tinc una especial estima. El seu cant i els seus vols nerviosos ens acompanyen sempre que som a fora, ja sigui passejant vora el riu, d'excursió per la muntanya, o anant a buscar bolets; mai no hi falta!
Si voleu veure les fotografies més grans i amb més qualitat, cliqueu-hi a sobre.







En el cas de la mallerenga carbonera, el dimorfisme sexual és força marcat. A les dues fotos següents s'aprecien algunes de les principals diferències entre mascles i femelles. D'entrada, és prou evident la diferència de tamany; el mascle és bastant més voluminós, i això es nota sobretot amb la corpulència del pit i la contundència del cap i del coll. L'altra diferència més notable és al plumatge del cap i del pit. En el cas del mascle, el collaret negre que envolta el coll és molt més gruixut, i aïlla la galta blanca completament. La femella, en canvi, té un collaret més estret, que es difumina sota les galtes, posant en contacte el blanc d'aquestes i el groc del pit. A banda d'això, aquesta bufanda s'estén, gruixuda, fins a passar entre les potes en el cas del mascle, i en la femella, novament es va difuminant a mesura que baixa pel tòrax, fins al punt que, quan arriba a l'alçada de les potes, ja és gairabé inexistent.
Hi ha una altra diferència, potser més subtil, sobretot quan els veiem de lluny i en moviment, però que es fa més evident quan les podem observar d'aprop, ja sigui amb els prismàtics o a través de l'objectiu de la càmera. I és que, en funció de la incidència de la llum sobre el seu plumatge, el negre del mascle adquireix uns tons blavosos, i lluents, absolutament espectaculars. El groc del pit també és bastant més viu en el mascle que en la femella. S'aprecia molt bé a les dues fotos de sota, fetes des de la mateixa distància i amb les mateixes condicions de llum.
A l'esquerra, el mascle, i a la dreta, la femella:



Una altra característica d'aquestes aus és la seva habilitat. Són perfectes equilibristes i es pengen de qualsevol lloc, de la manera més insospitada, i a unes velocitats de vèrtig. A continuació, una petita mostra:






I ja per acabar, un parell de fotos fetes en molt bones condicions de llum; llum de tardor, amb un cel lleugerament ennuvolat, ideal per fotografiar aquest ocells de plumatge tan contrastat.



Espero que us hagin agradat les fotos, i que, quan sigueu al bosc i sentiu la xerrameca incansable de les mallerengues, no deixeu de mirar amunt! Salut!

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Cuereta blanca (Motacilla alba)

Amb aquesta entrada vull continuar el repàs de les espècies que conviuen amb nosaltres, aquí al voltant de casa; és a dir, els nostres veïns. Si fa unes setmanes vaig mostrar una família de cotxes fumades, avui és el torn de la cuereta blanca (Motacilla alba). L'he escollida a ella per contrastar una mica amb l'acolorit blauet, protagonista de la darrera entrada.


La cuereta blanca és un ocell ben comú a les nostres contrades, que tolera la presència humana amb comoditat. Tot i així, no són del tot fàcils de fotografiar. D'una banda, el seu costum d'anar sempre per terra (són uns ocells molt "caminadors") fa que resulti complicat veure'ls en algun lloc elevat o al damunt d'alguna perxa que faciliti la captura d'una imatge més o menys estètica. D'una altra, el fort contrast que suposa el seu plomatge blanc i negre fa que aconseguir una correcta exposició, que mostri detalls tant als blancs com als negres, resulti un repte important.


Les següents fotos són les primeres que els vaig poder fer, això sí, de manera una mica improvisada i amb la paret de casa de fons...




Més endavant, vaig intentar fer-les pujar a altres tipus de perxes, així com millorar els fons.



La següent fotografia, tot i no tenir res d'especial, em fa una certa gràcia; em recorda aquelles cèlebres pintures del romanticisme alemany del segle XIX, on uns cels dramàtics i unes llums expressives eren un bon recurs per simbolitzar la força i salvatgia de la natura.


Ben entrada la primavera, les cueretes es dediquen a criar una nova generació. Aquesta és una de les poques fotos que vaig poder fer a un dels polls. A la imatge es pot apreciar el típic moviment de cua que aquests ocells fan gairabé sense parar.


I a continuació, el pare de la niuada, que, juntament amb la mare, es va fer un tip de fer viatges al niu, sempre amb el bec carregat a bessar. En aquest cas, una abella, acompanyada d'alguna espècie de sírfid.


Una presa frontal, on s'aprecia el llustrós pitet que llueix el mascle durant l'estiu:


I ja per acabar, una foto de la mateixa sessió que la que obre l'entrada d'avui, realitzada amb la fantàstica companyia del meu amic Xavier Albiac. Com que les cueretes no van parar de bellugar ni un segon, vam passar una estona ben entretinguda! Salut!